20 de febrero de 2015

Francesc Bailón i la cultura inuit: llibres, viatges i convivència

Francesc Bailón en la costa sud-oest de Groenlàndia, interior de la glacera Qaleragdlit, 2010 (autor Àngel Serra)











Francesc Bailón és antropòleg i, diria, aventurer. Aquest últim estiu vaig poder parlar amb ell sobre la seva vida, la seva trajectòria i la seva passió: el poble inuit. Després de 18 anys dedicats a l'estudi i comprensió d'eixa cultura, Francesc és ja un dels experts més relevants a nivell europeu. 

Investigador i escriptor sobre la cultura inuit, guia de viatges i expedicions a Groenlàndia i assessor sobre aquest poble, ens ha contat els inicis de la seva aventura particular, el que podem aprendre dels inuit i els estereotips que hem de superar. A més, coneixerem una de les seues feines més recents: assessorar a Isabel Coixet per al seu últim film, 'Noboddy wants the night'.


Eres antropòleg especialitzat en la cultura inuit i un referent a Espanya en eixa cultura específica, assessorant a organismes i Mitjans de Comunicació com a expert. És un camí vocacional?

Quan era petit tenia com a referents del artic iglús, óssos polars, etc… Era com un somni, pero no ho pensava com una dedicació professional perquè ho veia molt difícil. Però sí que quan tenia 10 anys el que llegia eren relats d'expedicions. Després, amb les pel·lícules de l’Indiana Jones, jo deia wow!, ha de ser fantàstic. Ho veia com una cosa molt llunyana i impossible de realitzar. Quan vaig acabar la carrera vaig viatjar molt, (vaig estudiar Amèrica prehispànica o precolombina i Antropologia juntes). Els primers viatges van ser Amèrica central y sudamèrica, per conèixer els inques, etc.




Què és el que et va atreure d’aquesta cultura i quan et va passar?

Un any va arribar a les meves mans un llibre que explicava que els inuts solucionaven els seus problemes improvisant cançons o poemes i guanyava el que ho feia millor. A més, eren capassos de reflexionar sobre aquests poemes. Ells tenen una dita: La llengua és l'únic instrument que s'esmola amb el seu ús”. No recorren a la violència física sinó a la llengua. Vaig començar a estudiar-los a l'any 1997 i des de llavors.

T’ha costat molt arribar a eixe punt d’especialització? 

A Espanya el 90% dels antropòlegs són de despatx i no s’especiatlitzen en pobles. Això és més tradició anglosaxona o francòfona. Aquí t’especialitzes en un tema, com antropologia de l’alimentació, per exemple. Però no en un poble, hi ha pocs. El problema és que als que som antropòlegs de camp ens tenen marginats, ens tenen apartats. Gairebé un 100% dels antropòlegs de camp col·laborem amb les universitats però vivim al marge d’aquest sistema. En altres països és una altra història.

Imatge de la web de Francesc Bailón realitzada en un dels seus viatges a l'Àrtic


Imatge de la web de Francesc Bailón. Viatges a Groenlàndia.
Per tant, sembla que no ha estat fàcil investigar a la cultura inuit a Espanya.

Es coneix molt sobre els inuit pero està molt espereotipat. Vaig haver de començar de zero. No vaig poder fer la tesi doctoral perquè no vaig trobar ningú a l'estat espanyol especialitzat en aquest tema. I fer-la fora d'Espanya implica no fer el que vullc fer ací. A Espanya no hi cap especialista i el que vullc és obrir el camp. Treballar a l'Àrtic no és fàcil. És cert que moltes portes a Espanya s’han tancat i altres s'han obert i amb molt bona predisposició.

Perquè diem esquimal i no inuit? Quina és la paraula adequada?

Fa referència al mateix poble, però per als inuit la paraula esquimal implica menyspreu. Mai usen eixa paraula per a ells mateixos i va ser creada pels natius nord-americans que entraven als poblats inuit i els mataven a tots. Esquimal significa "menjadors de carn cruda i constructors de raquetes de neu". Però inuit significa "éssers humans". Al 1977 van crear el ICC, que és l'organització que representa a totes les comunitats inuit i van decidir eliminar la paraula esquimal. Una de les meues lluites és que la RAE l’elimine, però continua la paraula esquimal i no han introduït la de inuit. En el meu llibre ho explique tot però no puc arribar a tothom, estic sol a Espanya.

Parla'ns del teu llibre. Com sorgeix la idea? 

El meu primer objectiu a l'estudiar als inuit era trobar a eixos poetes i improvisadors dels que t'he parlat. El llibre són tres històries paral·leles: la història de Groenlàndia, un conjunt d'històries d'expedicions àrtiques (mitològiques, etc.) i la meva experiència personal amb ells, sobre tot amb els inuit del nord de Groenlàndia. I és que els inuits són una ètnia que conté 21 grups diferents dels quals a Groenlàndia hi ha tres d’ells. Concretament, els inughuit són els inuit del nord-est de Groenlandia i són els més tradicionals de hui en dia. Vaig començar amb els més tradicionals, pot ser que siguen els més ancestrals.

A qui va adreçat el teu llibre al voltant de la cultura inuit? Vullc dir, està destinat a la comunitat investigadora i científica o el vas escriure pensant més en lectors de tot tipus?

Vaig voler fer-ho d'una forma amena, pense que la cultura ha d’estar a l’abast de tots. En el món de l’antropologia no sols és el fet de ser antropòleg sino que sembla que has de parlar com a antropòleg, però estic fent tot el contrari que em van dir a la universitat. Jo m’implique amb la vida dels inuit, de fet tinc uns pares adoptius al nord de Groenlàndia, sóc un més. Estic allí per aprendre, no per investigar-los, la meva base és de convivència. Per a mi és un intercanvi, jo els parle de les meves coses i ells de les seves. I a la universitat això no t’ho ensenyen.

Francesc Bailón en la costa nord- est de Groenlàndia, Liverpool Land, 2012 (autor Robert Luis Jung Sánchez de Vivar)




Imatge de la web de Francesc Bailón en un dels seus viatges a l'Àrtic
És clara la importància dels inuit en la teva vida i tens uns coneixements molt amplis sobre ells. A més d'escriure un llibre, com enfoques el teu futur professional?

Els meus objectius són aprendre i ensenyar. Gaudeixo molt amb les dues coses. He tingut la opció de ser mestre a la capital de Groenlandia però em mancaría una part. M’agrada ensenyar el que jo he aprés d’ells. És el que més m’omple: aprendre i ensenyar. Després les coses cauen per si soles. L’any passat vaig ser assessor de cultura i enguany d’una coproducció cinematogràfica. Però són complements de la meua funció d’aprendre i ensenyar. És una cosa que he descobert molt tard. Jo treballava a una oficina, ho vaig fer durant 22 anys. Vaig arribar a cap de compres, un equip que treballava per a mi, amb un bon salari, un horari que no em podía queixar i va surgir acò dels inuit. Vaig començar a fer xarrades i vaig vore que entre les dues coses la meua vida personal havia desaparegut i en plena crisi al 2009 vaig dir que me n'anava de l’empresa. Vaig prendre aquesta decisió que era molt arriscada. Però fracasar era no arriscar-se.

Han passat uns anys, eres feliç amb eixa decisió?

Cada dia quan m’aixeque em senc afortunat d’aquesta decisió perquè estic fent el que magrada. Convivint amb els inuit aprens que el futur no importa, el que vullc és gaudir d’aquesta situació. Puc estar hores i hores treballant i el temps em passa volant i no ho tenia abans del 2009. Vaig buscar centres, institucions, em vaig moure, etc. Pense en el meus cas i que si realment t’esforces els somnis els pots complir. És el meu cas. He treballat molt per arribar a aquest punt. El que més m’omple és el haver pensat que no he treballat suficient, sentir-me inconformista. Fa un mes estava desdejunant amb la Juliete Binoche i encara no ho he assimilat, ara tinc expedició, després el segon dels llibres… van passant etapes. Açò també, aquesta actitut de veure-ho com etapes de la vida que van passant però jo em senc el mateix. És una actitut molt inuit: ja és digerirà quan toqui, ara toca treballar i treballar. És una oportunitat que tinc.

La trobada amb Juliete Binoche supose que es deuria a la teva feina com a assessor per a la directora de cine Isabel Coixet i la seva pel·lícula ambientada a Groenlàndia. Em pots contar més sobre això? Com va sorgir?

Sí. Em van trucar com a expert dels inuit. Buscaven a Internet informació sobre els inuit i els sortia el meu nom. Així que em va trucar el guionista de la pel·lícula i vam fer algunes modificacions (al guió). Em vaig començar a implicar de forma que els diferents equips tècnics es van posar en contacte amb mi per a assessorarlos. Una de les meves tasques és que la gent tinga la sensació de que està en l'Àrtic i que coneguin els inuit. Isabel Coixet i el guionista volien traduir unes frases al groenlandés però la pel·lícula passa al nord de Groenlàndia fa 100 anys, quan es parlava un dialecte oral, no escrit. Llavors ho vaig traduir al groenlandés i ho vaig enviar als meus contactes per a que ho traduïssin a aquest dialecte i ho van gravar també per a que els actors ho pronunciaren correctament. No hi cap llibre escrit en aquest dialecte, anomenat Inugguartut.

En quins altres aspectes els vas assessorar? Degué ser tota una experiència.

Em vaig involucrar molt, vaig estar al rodatge a Noruega. El que inicialment anava a ser sols per al departament de vestuari es va extendre a tots els departaments. Per exemple, vaig ensenyar a Gabriel Byrne y Juliette Binoche a caminar amb les raquetes i a ella a com usar el fuet al trineu de neu, entre altres coses. A ell li vaig ensenyar també a usar el barret. Vam tindre moltes entrevistes per a situar-los en el context històric i cultural dels inuit. Sobre tot a ella li vaig ensenyar la pronúncia. D'altra banda, vaig arribar a Noruega i el equip no anava ben equipat per a treballar en la neu 12 hores al dia. I vam tindre tempestes de neu!

Quan podrem vore el film d'Isabel Coixet?

La pel·lícula ha inaugurat la Berlinale el passat 5 de febrer. És la primera vegada que una pel·lícula espanyola inaugura la Berlinale.

Francesc Bailón en la costa sud-oest de Groenlàndia, al fons de la imatge està la glacera Qaleragdlit, 2010 (autora Beatriz Trincado)


Imatge de la web de Francesc Bailón en un dels seus viatges a l'Àrtic
Parlem ara dels grans viatges. Fas expedicions culturals com a guia de viatge a Groenlàndia, Islàndia i nord d’Ecandianàvia (Lapònia) i Canadà. Com va sorgir aquesta oportunitat?

En 2004 vaig tindre el meu primer contacte real en l'autèntic Àrtic, el gran nord, en les condicions més extremes, en les zones més septentrionals. Ja havia fet expedicions però aquí vaig fer una exploració amb gossos i em vaig trobar a Jose Manuel Naranjo, un dels millors exploradors de l'actualitat a nivel mondial. Ell estava d'expedició i vaig vore que era l'única oportunitat de tornar a l’Àrtic: fent de guia. Aixi que el 2006 vaig fer de guia cultural i turístic a Canadà i des d'aleshores ho complemente amb la docència. Em permet viatjar a l'Àrtic de forma gratuita i fer el meu treball de camp. Això és el que jo dic buscar-se la vida. I ara treballe per a 5 agències de viatges.

Què es busca en aquestos viatges? Quin perfil de viatger tens als teus grups?

La gent que fa aquestos viatges busca alguna cosa que no ha trobat a la resta del món, que s'ha tornat molt exigent i que ha viatjat molt. Groenlàndia és molt autèntic, no té moltes comoditats però t’ofereix una sèrie de coses que difícilment les pots trobar a altres llocs del planeta, com una glassera de 10 km i estar completmament tot sol. Hi ha gent de tot tipus, no hi ha un perfil. Hi ha gent que ho deixa com a últim destí i el que vullc reivindicar és que no ho deixen per a ultima opció. Sembla que ara està posant-se de moda com a viatge de noces.

Fas sempre la mateixa ruta? O, pel contrari, es poden fer diferents tipus de viatge a Groenlàndia?

Groenlàndia ofereix diferents opcions. Hi ha creuers que visiten algunes de les principals ciutats. Malaudarament és una gran part del turisme de Groenlàndia i no s’inverteix en el país. Les infraestructures són molt limitades: carreteres, pocs hotels, poques tendes… Moltes tendes obrin sols quan arriben els creuers. Un altre tipus de viatge és amb més aventura: Groenlàndia en esquís, pujar muntanyes, travesses amb pulkas, travesses de glasseres, kayak, etc. Una altra opció és fer trekking, anar a recórrer parts de l'illa, dormir en campaments o hostels en parts de l'illa. Una altra possibilitat és el que jo vaig començar l’any passat i que no s'ha fet mai: un viatge antropològic de convivència amb els caçadors. Els acompanyes en el seu dia a dia, com un intercanvi cultural i sense transacció econòmica. Ho he fet amb una agència hispanoholandesa des de l’any passat i està funcionant bé, amb molt de contacte amb la gent. El problema és que les condicions són més extremes, per això és a l’estiu quan es concentra la major part del turisme a Groenlàndia.

Imatge de la web de Francesc Bailón en un dels seus viatges a Groenlàndia
Fotos de la web de Francesc Bailón en un dels seus viatges culturals a Groenlàndia

Passes part del teu estiu a Groenlàndia, t’agradaria dedicar més temps a aquest país?

De vegades faig un mes a primavera i un mes a l’estiu. El que m’agrada és el que faig, distribuit. Quan més temps passe allà més em costa recuperar-me. La recuperació és lenta i traumàtica. Si estic més d’un mes i mig em costa molt la tornada. Perc molts quilos allà, entre 10-12 kg en 35 dies. Exercici, estrés, condicions extremes... Cremes moltes calories. A més, allà tens silenci, solitut, pau, tranquilitat i tornes al teu món habitual i tot això es trenca. Tinc viatges en els que he estat amb 50-60 persones en un mes. El xoc és molt bestia.

Com ha canviat la teva vida des de que coneixes als inuit?

A nivell professional li ha donat un sentit a la meva vida en el fet de saber que he nascut per a treballar en el món de la docència. És com si jo ho portés dormit i els inuit ho despertessin. A nivell personal, ells m’han ensenyat com respectar la natura, no transformar-la, disfrutar-la, adaptar-te a ella. Això ha fet que m’adapte a tota situació, a tindre més humilitat, a compartir, l'hospitalitat, la paciència… És un poble molt pacient. Pensse que en el fet de valorar cada segon de la teva vida. Quan estàs allà no saps quan tornaràs ni si tornaràs. Jo allà sóc un més.

Aleshores, podem aprendre molt d’aquesta cultura...

Una de les coses que més es desconeix dels inuit i que més hauriem d’aprendre és que és el primer poble en eliminar l’analfabetisme. Són els primers que van escriure un diari en llengua nativa sota un govern colonial. És el fet de conèixer la teva llengua, comunicar-te i no perdre-la. És la manera en que ells han fet front al procés de globalització usant les mateixes armes d'eixe procés: coneixent idiomes, fent carreres universitàries, aprenent tot el que esta passant en el món... tot això els ha dut a la seua independència. Ells sempre pensen en grup. L’egocentrisme o egoisme no estàn acceptats i sí la cooperació o ajuda mútua. Doncs tot això els ha portat a crear una societat única. Per cert, la majoria de les persones dins de la política són dones. Els inuit són un poble que està en el seu estat pur abans de com era el home abans d'estar contaminat per la civilització. Ens demonstren que s’han adaptat als avenços tecnològics pero no han canviat la seva essència. Podem ser nosaltres mateixos agafant el millor per al nostre profit sense perdre la nostra essència.

Quins estereotips hem de superar?

Tres: l'iglú, el petó esquimal i el compartir la dona. No és així. L'iglú és sols de la zona central de Canadà. Una de les meues funcions és demostrar que aquest poble no és exactament com ens l'han pintat a les pelis.

Imatge de la web de Francesc Bailón realitzada en un del seus viatges a Groenlàndia


Imatge de la web de Francesc Bailón en un dels seus viatges a l'Àrtic



Moltes gràcies, Francesc! Després d'escoltar (i llegir) tot el que has contat, sense dubte tenim un coneixement molt més profund i ric al voltant del poble inuit.

Fins la propera vegada!

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada

¿Quieres comentar algo sobre lo que acabas de leer? ¡Muchas gracias!